LA CORBA DEL TEMPS
No és la nitidesa de la imatge el que cerco, sinó allò que suggereix. Els arcs són idees esculpides, transició, estabilitat, triomf, protecció. Són límits, entre el dins i el fora, entre el profà i el sagrat. Són conquesta que perdura, formes que acullen. La seva corba dibuixa el cicle, el retorn etern, la continuïtat.
El pas del desordre a la calma
Un túnel on la vegetació creix sense mesura, gairebé feréstega, com si volgués recuperar el mur pedra a pedra. I, tanmateix, al fons s’obre una plaça endreçada, tranquil·la, que sembla esperar-te amb una alt...
Llegeix mésAbandonament i permanència
El parador entre abandonament i permanència. La pedra és dura, la fusta fatigada, i el passadís sembla voler allunyar-te. Tot parla d’un temps que s’ha esvaït, d’un ús que ja no hi és. I, tanmateix, res no c...
Llegeix mésLa magnitud d’un antic llindar
Un portal immens que ja era en ruïnes al segle XIX, però que la restauració va tornar a alçar amb dignitat. Coronat per l’escut que avui el presideix, impressiona sobretot per la magnitud de l’arc, que obre...
Llegeix mésTres arcs i un temps més lent
Tres arcs gòtics en línia que imposen per la seva profunditat i serenor. Un pas estret que avança com un ritme de pedra, guiant la mirada cap al carrer que s’enfila. Sota aquestes voltes, el temps sembla ca...
Llegeix mésRefugi breu de pedra
L’entrada més antiga de Vallmoll, restaurada moltes vegades però sempre fidel a la seva bellesa. Llarga i ombrívola, és més que un portal, és un petit refugi de pedra, un espai que acull abans de deixar-te p...
Llegeix mésOmbra d’un nom antic
Entrada del segle XIII que encara guarda el pas amb una serenor antiga. M’atrau la manera com la creu de la plaça es projecta en ombra sobre la paret, com si el lloc mateix volgués recordar el seu nom. Un p...
Llegeix mésRespir de pedra vermella
Hi ha arcs que són portes, i n’hi ha que són respiracions. Aquest de la plaça de Roc, a Prades, és dels segons. Mig ferit però encara solemne, amb la pedra vermella que sembla viva, continua funcionant com ...
Llegeix mésUna sortida que encara pesa
A Vila‑rodona, aquesta antiga porta de muralla manté la fermesa dels temps medievals. Avui és només arquitectura, abans era estratègia. Les pedres gruixudes i les obertures que vigilen des de dalt recorden q...
Llegeix mésUn arc que encara guarda el temps
Al castell de Rodonyà, aquest arc, o el que en queda, s’aixeca des de 1214 com un testimoni silenciós. Ja no defensa res, ja no vigila ningú, ara només obre pas a un jardí tranquil, on els arbres nus i les p...
Llegeix mésL’última porta
De les tres portes que tancaven el Montferri medieval, només aquesta ha resistit el pas dels segles. Rugosa, descuidada, plena de cicatrius, s’aixeca com un record viu d’un temps que ja no torna. La paret fr...
Llegeix mésUn pas que s’obre amb tendresa
El carreró s’estreny i la llum hi entra amb delicadesa, com si volgués acariciar les pedres gastades. L’arc, mig amagat en la corba, sembla convidar-te a entrar sense presses, amb aquella calma antiga que no...
Llegeix mésUn arc que s’inventa a si mateix
Com si el poble hagués crescut per prova i error, aquest pas cobert es doblega, s’esquerda i es recompon sense demanar permís. Hi ha un encant en la irregularitat, en les pedres desiguals, en les parets reto...
Llegeix més