Hi ha arcs que són portes, i n’hi ha que són respiracions. Aquest de la plaça de Roc, a Prades, és dels segons.  Mig ferit però encara solemne, amb la pedra vermella que sembla viva, continua funcionant com un llindar i travessar-lo és passar de l’ombra estreta a la llum humida de la plaça, com entrar en un altre temps.

Prades